Els primers establiments humans al terme de Sarral els podem situar fa uns 180.000 anys. Jaciments com la Font Voltada, la font dels Aubis, les coves del Potau o la Balbina són mostres d’aquest passat llunyà. Al terme també podem trobar restes ibèriques i romanes.

Tot i això, l’origen del Sarral actual rau en l’etapa històrica de la repoblació cristiana, impulsada en aquest territori per la corona catalana a partir del segle XI. Aleshores, l’actual terme estava sota la jurisdicció del castell de Forès. El rei Alfons I el Cast li atorgà la carta de població el 1180, quan es constituí com a vila reial. Fet que l’hi atorgava diversos privilegis, prerrogatives i drets als seus habitants, pobladors i futurs vilatans. Etimològicament, el nom prové d’Ipsa Regalis (Ella és reial) que va derivar cap a Reial o Sarreal. El 1285, el rei Pere I el Catòlic cedí el domini al monestir de Santes Creus, però donada l’oposició dels veïns, el 1383 va tornar a la corona. En aquest moment, l’infant Joan -el futur rei Joan I el Caçador- atorgà a Sarral l’ús de l’escut reial com a propi de la vila. Al segle XIV s’efectua el primer cens (fogatge) que li atorgà la segona posició demogràfica a la zona, per darrera de Montblanc, amb 221 focs.

Per a la defensa i protecció de la vila s’aixecaren muralles, al llarg del regnat del rei Pere III el Cerimoniós. Restes d’aquest conjunt encara són visibles en alguns espais de l’urbanisme del centre històric -el millor element medieval de Sarral-.

Després de la Guerra dels Segadors, Felip IV entregà la vila al marquès de Mortarà i fins el 1833 quedà en mans senyorials. Se sap que existia un castell medieval, que suposadament estava situat on és ara l’Ajuntament, però en l’actualitat no en queda cap rastre. La vila va estar emmurallada, com en testimonia el traçat dels carrers del nucli antic i especialment els portals. Els murs van ser destruïts durant la Guerra Civil del segle XV, quan la vila va ser incendiada pel rei Joan II. Sarral va tornar a ser cremat durant la Guerra dels Segadors, el 1647.

Del seu patrimoni cultural en destaca l’església parroquial de Santa Maria, aixecada sobre les restes de les seves antecessores -una església romànica, una altra gòtica i les restes d’altres construccions més antigues-. És l’única supervivent de les diverses que tingué Sarral, dues de les quals avui ja estan desaparegudes: Sant Joan (s. XIV), la de Sant Pere de Pedrinyà (s. XII) i la de Sant Bartomeu (s. XIII). També destaca l’anomenat carrer dels Jueus, que figura com el més estret de l’Estat espanyol. L’ermita de Sant Cosme i Sant Damià, de secular devoció a tota la comarca i amb l’actual edifici que és obra de l’arquitecte Joan Puig Torné. Així com l’edifici modernista de la Cooperativa Vinícola i, ja als afores, la singular presa romana, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La vila de Sarral està situada a 467 metres d’altitud, a la dreta del riu Vallverd i en la serra que separa la conca del riu Anguera de la del Gaià, emmarcada per la serra del Cogulló i la de Forès. La principal carretera és la C-241, que creua la vila comunicant-la amb Montblanc pel sud i Santa Coloma de Queralt pel nord. A més, una altra carretera també enllaça amb la C-14, que s’enfila cap a Tàrrega. I una tercera via comunica la vila amb el Pla de Santa Maria (Alt Camp). L’any 2021, la vila de Sarral tenia una població censada de 1.549 habitants, inclosos els dels disseminats.

L’agricultura i l’explotació de les pedreres d’alabastre han estat les activitats econòmiques tradicionals a Sarral. Cereals, olives i raïm, amb el Trepat com varietat vitícola autòctona de la comarca després de la fil·loxera, en són els principals cultius. Vins i caves elaborats per la centenària cooperativa agrícola i pels cellers particulars, tots emparats per les denominacions d’origen Conca de Barberà i Cava. Des del XVI, l’extracció i manufactura de l’alabastre és un dels trets més característics de l’economia sarralenca, especialment durant la segona meitat del segle XX. D’altra banda, les zones industrials de La Plana i de la Salida acullen instal·lacions de destacades empreses dels sectors metal·lúrgic, sanitari, alimentari i de serveis.

El nom del poble– la Marca- ens dona les claus de la seva fundació: com a territori de frontera. La corona esperonà en aquesta zona i al llarg dels segles XI i XII una política activa de repoblació cristiana. Així, l’any 1075 Ramon Berenguer concedí a Ramon Arnau el petit castell de Montbrió.

Les ordres religioses dels Templers, Cister i Hospitalers anaren senyorejant Montbrió de la Marca al llarg dels segles i fins a la fi dels drets senyorials.

L’any 1880 s’annexionà el terme i municipi de Vallverd, tot i que l’organització municipal s’anava repartint entre els dos pobles. El bombardeig de l’aviació feixista el 12 de gener del 1939, durant la retirada de l’exèrcit republicà, matà a Montbrió, entre d’altres, al destacat arquitecte racionalista Josep Torres i Clavé.
El 10 de novembre del 1972 el municipi s’integrà lliurement a la municipalitat de Sarral, del qual ara n’és pedania.

El poble es formà al voltant de l’antic castell de Montbrió i del patrimoni cultural en destaca l’església barroca. Es troba al vessant del turó de la Torre, aproximadament a 610 m d’altitud i a uns 4,5 km al nord-est del nucli urbà de Sarral. Hi passa el sender GR 175, que articula el senderisme patrimonial de la ruta del Cister. L’any 2021, el cens d’habitants estava format per 23 persones, incloent-hi els disseminats. Una població que es multiplica durant l’estiu. La festa major es celebra per la diada de Sant Llorenç, patró del poble i la parròquia, el primer cap de setmana d’agost.

La presència d’un castell o element castral als voltants de Vallverd la trobem documentada cap al 1073, amb el nom de Bufalla. Un nom que fou substituït per Valle Viridi -Vall Verd- no gaire més tard i fa referència a la verdor esplendorosa que l’envolta. Al llarg del temps, la presència de l’ordre religiosa dels Templers i de nobles locals anaren dualitzant la propietat del poble. El poble es va constituir com a municipi el 1812, a part de Sarral i Montbrió. Malgrat això, s’uní a Montbrió el 1880, passant-ne a ser pedania. Durant la Segona República va recuperar la independència municipal, però en acabar la Guerra Civil va ser reintegrat a Montbrió. El 10 de novembre del 1972, s’integrà, lliurement i juntament amb Montbrió, a la municipalitat de Sarral, de la qual ara n’és pedania.

El monument més destacat és l’església de Sant Joan. S’ha de destacar la presència dels masos del Cogul i de l’Arassa. El seu paisatge marca el canvi de la Conca estricta al de la subcomarca de la Baixa Segarra. El 2021, la població censada de Vallverd, incloent-hi els disseminats, és de 25 persones.

La principal carretera de Sarral és la C-241, que creua la vila comunicant-la amb Montblanc pel sud i Santa Coloma de Queralt pel nord. A més, una altra carretera també enllaça amb la C-14, que s’enfila cap a Tàrrega. I una tercera via comunica la vila amb el Pla de Santa Maria (Alt Camp).

Hi ha dues empreses de servei de bus públic que operen a Sarral. Horaris: