Les primeres referències d’aquest temple parroquial apareixen al segle XII. Bona part d’aquest temple barroc és el supervivent de dos incendis: la nit de Nadal del 1801, en un foc fortuït, i en el context de la Guerra Civil, el juliol del 1936. L’edifici actual és una construcció barroca aixecada entre la segona meitat del segle XVIII i la primera del segle XIX, constituït per una sola nau de més de 40 metres i planta de creu llatina, amb capelles laterals. Dues d’elles, en planta de creu cupulada, sobresurten de l’estructura i estan dedicades a la Santíssima Trinitat i a la Mare de Déu del Roser. La coberta és de volta de canó i està decorada amb llunetes o petxines. Sobre el transsepte s’aixeca el cimbori de planta ovalada. El campanar està format per una superposició de prismes quadrats i hexagonals i s’enlaira 40 metres. De tot el conjunt en destaca el timpà de l’església bastida durant el segle XII. Sota el campanar, i aixecada amb les pedres de l’església existent fins el gener del 1939, s’edificà la nova rectoria obra dels arquitectes Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné l’any 1965.

El temple primitiu era una construcció senzilla, de la qual només s’ha conservat l’absis de l’actual. L’origen cal buscar-lo en la recerca de protecció sagrada contra les epidèmies del segle XIV. El 1854 es van realitzar obres d’arranjament a l’edifici, que es trobava en molt mal estat. Segons assenyala la tradició, aquest any la vila es veié deslliurada d’una epidèmia de còlera per la protecció dels Sants Metges. Aquestes obres van ser d’una gran envergadura. Es va construir un nou frontispici amb campanar d’espadanya i les imatges dels sants metges, quatre nous altars interiors i pintures. El 6 de juny de 1855 es retornaren a l’ermita les imatges dels Sants, esdeveniment que es rememora cada any amb un gran aplec.

L’Auca de l’Ermita dels Sants Metges, clicant aquí.

Al Sarral medieval vivia una comunitat jueva, com en bona part de pobles, viles i ciutats de la corona d’Aragó. La sarralenca era una apèndix de l’aljama de Montblanc i va desaparèixer amb l’expulsió dels regnes decretada pels Reis Catòlics el 1492, a causa de la discriminació religiosa contra els que no eren cristians. Cap el 1370, es té documentat que a la vila vivien dos cirurgians jueus, Astruch i Abraham del Portell. Al cor del nucli antic, la tradició popular atribueix al barri jueu el carrer més estret del poble. En una de les parts més angostes no supera els 57 cm, sent una de les vies més estretes de l’Estat espanyol. Una de les parts del carreró va ser reconstruïda el 1983, quan s’enderrocà.

Llueix una rica ornamentació que reprodueix en una cara en baix relleu la verge envoltada de quatre àngels. En l’altra cara apareixen esculpits quatre àngels. La creu s’aixeca en un suport a mode de capitell hexagonal, en el qual en cada faceta hi ha esculpida una figura humana, que possiblement sants. El 2005 va ser restaurada per l’Escola de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. La mateixa escola en va fer una reproducció i es va situar al seu lloc tradicional: l’entrada de Sarral per la carretera de Montblanc. La veu popular indica que a l’altra banda de nucli urbà, direcció Rocafort de Queralt, hi restava la Creu de Santa Coloma, de la qual no en tenim cap rastre actualment.

El llogarret d’Anguera domina la fondalada del riu homònim i les restes de l’església romànica de Sant Pere conformen un dels indrets més interessants del terme sarralenc, habitat ja en època ibèrica. La documentació vincula el lloc a la repoblació del segle XII per part dels reis catalans, vinculat a la família dels Puigvert, també establerts en altres indrets de la comarca. En sobreviu l’antiga església, bastida entre els anys 1154 i 1172, tot i que només en resta part del mur nord i el tambor de l’absis semicircular. També tres finestres del temple: una situada a migdia, amb mostra de petits elements decoratius dins d’un bordó trenat. La segona està oberta a l’absis i és de mig punt amb una llinda. Finalment, la tercera finestra està situada al tram anterior de l’absis i és dovellada. Per accedir a l’esglesiola cal superar un petit pont romànic.

Situada al número 3 del carrer de l’Hospital, fou reconstruït l’any 1994 sobre un edifici que, segons data esculpida a la façana, és del 1579. Diversos estudis permeten saber que a Sarral ja hi havia una casa hospital durant el segle XIII. L’hospital acollia els transeünts i persones dels pobles mancades de salut i diners. Aquesta institució benèfica es nodria de les captes que es recollien a l’església de Sant Joan, i dels censals que pagaven alguns propietaris. L’edifici va recuperar una magnífica façana de pedra amb porta dovellada. Actualment, compleix les funcions d’edifici cultural i aixopluga la Biblioteca Municipal Mossèn Tomàs Capdevila i el Centre d’Interpretació Arqueològica de Sarral.

L’arquitecte vallenc Cèsar Martinell és un dels màxims exponents del modernisme i el noucentisme. A Sarral, dues cases d’estil modernista són obra seva. Cal Garrofa (1924) presideix el passeig del VIII Centenari i és un imponent edifici que recorda, gràcies als finestrals de les golfes i l’original tribuna, una nau d’un sindicat agrícola. La situació de la casa, a tocar de l’antic Portal de Pedrenyà – avui desaparegut – dona entrada a la plaça de l’Estudi i al carrer Major, espais on destaquen cases que han conservat la seva arquitectura original: Ca l’Anguera i Ca l’Arnet. L’altre edifici obra de Martinell és Cal Cabronet (1921), situat al capdavall del carrer Major.

Situat a l’antic terme de Montbrió de la Marca i a la ribera del riu Vallverd, aquest molí hidràulic fariner fou bastit entre finals del segle XII i principis del XIII. Es va mantenir en funcionament fins a inicis del XX. Comptava amb un habitatge i tenia dues plantes: a la baixa es trobaven les moles, cobertes per una volta de canó apuntada, mentre que el primer pis o habitatge disposaria d’una coberta formada per arcs apuntats. A la part posterior de l’edifici podem observar les restes de la bassa trapezoïdal encarregada de fer funcionar l’enginy. Si bé no es disposa de documentació que avali la hipòtesi que el molí va pertànyer a l’Ordre del Temple, els indicis i la tradició de la denominació són consistents per tal de formular-ne la hipòtesi. Entre aquests, l’heràldica de fra Guillem de Guimerà, gran prior de Catalunya a finals del segle XV, que està gravada a l’arc de la porta.

Situada al barranc de la Salada, té un accés senyalitzat des de la carretera de Montblanc. Construïda entre els segles I i II d.C. amb carreus de quatre metres de llarg per contenir l’aigua pel reg, es considera una obra molt avançada pel seu temps: utilitza una planta corbada per gravetat per tal d’augmentar-ne la resistència que no es popularitza arreu fins a mitjans del segle XIX. De fet, sols se’n té constància de la presa de Glanum o Peirou, segons gravats antics, ja que fou destruïda el 1885. Per això, la sarralenca és la presa arquejada més antiga conservada. Està inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, després que diferents excavacions la fessin reaparèixer a partir del 1980. En origen, la presa estava construïda per una pantalla en forma d’arc de perfil convex, de radi molt rebaixat, d’una 22 metres de llargària, que es recolzava en els seus extrems en dos estreps situats en els vessants del barranc. En època romana, possiblement es va trencar i a l’Edat Mitjana es deuria de fer recréixer. Possiblement va ser abandonada després de les inundacions del 1617 o 1874, segons apunten diverses fonts.

L’edifici és obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roura (1914), d’estil modernista i es conserva en perfecte estat. Format per tres naus acompanyades d’un dipòsit alçat. L’any 1934 se li afegí un segon edifici. La cooperativa es dedica a l’elaboració de vins tranquils i d’agulla amb fermentació natural. L’entitat és hereva i exemple viu d’una llarga tradició de famílies pageses dedicades al conreu de la vinya a la Conca de Barberà, comarca que fou el bressol del cooperativisme agrari en l’àmbit de l’Estat espanyol, el que va impulsar la primera llei de cooperatives agràries de la història, el 1892. A Sarral es va crear la societat de treballadors agrícoles i el 1907 del Sindicat Agrícola. El 1913 es va crear un altra entitat, el Sindicat de Vinicultors. Ambdues entitats es van fusionar el 1959, donant lloc a l’actual Cooperativa Vinícola de Sarral.

Conjunt moliner d’oli del segle XIX. Es conserven tots els elements de la premsa de lliura (lliura, cargol, embarrador, giny, balanceres i espadelles), el rodet amb la mola i sota mola, i diverses piques. El molí va ser cedit a la vila per Joan Potau i Farré l’any 1989. Aquell mateix any fou restaurat per l’arquitecte Josep Puig Torné.